El nostre juvenil comença l’any guanyant! Sí, els torrons i les neules han estat de profit pels nostres jugadors en aquestes festes nadalenques. Però el Nadal ja és passat. Centrem-nos en el present. Apa anem-hi.
El mati era gèlid. Òdena ens rebia amb un matí fred. I tot i que el pavelló, una magnifica pista poliesportiva de recent creació, ens resguardava relativament del fred exterior, els dos equips van sortir a la pista decidits a donar-ho tot, no fos que el sortir una mica freds fos motiu suficient per a que el rival agafés una avantatja després insalvable.
El partit, com era d’esperar tenint present el lloc en la classificació que tots dos equips presentaven abans de la jornada d’avui, es presagiava igualat i a Fe de Déu que ho va ser. Els primers minuts ja varen ser un bon exemple del que acabem de dir. Pocs gols, molta intensitat defensiva, especialment en l’equip odenenc que feia faltes continuades trencant el ritme del nostre lloc en atac, i les vegades que els atacants de tots dos equips superaven les muralles i teranyines defensives del rival es trobaven amb el bastió dels porters rivals. Així no és d’estranyar que la primera part acabés amb un resultat ajustat: 12 a 11 a favor del nostre rival.
Però ja en aquesta primera part es va veure que els nostres juvenils havien sortit decidits a portar-se alguna renda positiva en la visita a la Conca de l’Òdena. I per a mostra un botó. Com si fos un combat de boxa, metafòricament parlant perquè el partit va ser net tot i algunes caigudes o pilotades fortuïtes, després d’un primer intercanvi de cops entre els dos equips el nostre rival havia agafat un petit avantatge en el marcador. Normalment eren els barcelonins els que anaven per sota en el lluminós però una vegada vam rebre la primera exclusió fruit de l’augment de la nostra intensitat defensiva l’equip va saber reaccionar i, en lloc de deixar-se anar, els jugadors van conjurar-se en les següents jugades i van aconseguir, fins-i-tot, posar-se en avantatge en el marcador mentre van jugar amb un jugador menys. Sí, un petit senyal de que a la comarca de l’Anoia havíem vingut amb velles lliçons de l’any anterior ben apresses.
És d’imaginar que en el descans es van treballar qüestions tècniques que van permetre defensar millor algunes jugades que en la primera part no havien sortit com segurament ens hagués agradat. Així, des d’un bon inici es va veure que la nostra defensa es feia més agressiva, en el bon sentit esportiu, i deixava menys llibertat de moviment al jugador franquícia del nostre rival, que ens havia fet un set en la primera part entre gols, robatoris de pilota en defensa que facilitaven jugades clares de contracop o, simplement, donant assistències que els seus companys s’encarregaven d’aprofitar. Bé, aquest ajustament defensiu al que hem d’afegir els canvis de jugadors que entraven en la defensa o l’atac, segons considerés el nostre entrenador i això que en el partit d’aquest diumenge ens faltava un dels nostres especialistes defensius, en Marc, i, com no, per la portentosa actuació del nostre porter, en Cristòbal que va decidir baixar la persiana en la seva paradeta en aquesta segona part. Una part on només es van rebre 8 gols.
La segona part, fent honor a la capital de la comarca que ens va acollir, també va començar, i va continuar, igualada. El nostre rival va patir també algunes exclusions fruït de la forta intensitat defensiva que imprimien els seus jugadors, i també va demostrar, com els nostres en la primera part, que cada vegada que perdien un jugador el conjunt es solidaritzava i agafaven una petita avantatja en el marcador. Això va ser així fins que un penal a favor del BCN Sants, que va ser marcat pel nostre llançador, l’Adrià, ens va posar en aquesta segona part pel davant. Llançament i “Bingo”. Gol 15, “la niña bonita” que diuen i avantatja a l’Anoia.
Els gols anaven cars, els porters milloraven, si això era possible, les actuacions de la primera part i el temps passava. En el minut 18, empat a 18, en el 19, empat a 19. La igualtat de forces a la pista quedava palesa. Què podria llavors decidir el partit? Una genialitat d’un jugador concret? Una acció atzarosa? Una decisió arbitral? Doncs no. Al nostre entendre el que va decidir el partit, en aquest cas al favor del nostre juvenil, va ser el saber jugar amb rigor tàctic i amb més confiança i amb més fermesa els minuts finals del partit. Aquells minuts on el cap ha d’estar més fred i on les mans no han de tremolar. I en aquest moment el nostre juvenil semblava fer-se gran. Més madur, doncs es va mostrar com un conjunt ferm on tots els jugadors aporten, on les errades es minimitzaven, i on la solidaritat és un valor que forma part de l’ADN del BCN Sants. Sí, possiblement per tot això, i algunes qüestions tàctiques i tècniques més, el nostre equip finalment va guanyar per dos gols al final (20-22).
Sí, efectivament lector d’aquesta llarga i, possiblement avorrida crònica que no fa justícia a la passió amb la que vam viure els darrers minuts del partit, el nostre rival des del minut 19 que hem esmentat amb anterioritat només ens va marcar un gol fins al final del partit. Un bon exemple que resumeix el que va ser l’actitud dels nostres jugadors que van entrar bé a la pista però que vam sortir encara millor. Bon 2018 a tothom!
Som-hi!!!!
Onzena jornada, Segona catalana juvenil masculina (grup B-primera fase), 14 de gener del 2018.